Quan una llengua no és més suficient

I jo em sento mal, i sento que no tinc més força, i fa massa temps el temps del Col.lègi. Ara sento que no tinc força de suportar tot lo que em succede, a una velocitat incontrol.lable. I ara son les pedres que cambian lloc, i les persones que cambian paraules, i cambian tant les gests. I tot que s’em gira, en un vòrtiç, on volan les falçs. I, per jo, no càmbia res. Tot càmbia e vull cambiar; i va cambiar, amb per que la meva voluntat, qu’és sempre mutable - però tot es ferma, s’estanca; com aquestes terriblesm paraules en català, escrites per un ome trepitjant de somni.
Ara que tinc voluntat de prendre aquella dona, el seu hàlit suau, i mirar els seus ulls plens duna dolça malinconia; i aquells seus capel.ls, seu bell corp, com s’en fosse tallat per les eines del maestre Miquelàngel, tota ella, una perfecció.
I jo, que tinc encara vint anys, però em pare d’haver quarente. Pare que tot aquí finisca, i finisca en un estrany i dolç torpor mental.

* * *

Serà a penas un dèbil llum; més dic que qualsevol cosa m’ha il.luminat el cor, absolutament d’improvis. Reaccións inesperades, e-mails curioses. Però ara, aixó temprà per diure qualsevol cosa - en qualsevol temps i qualsevol lloc. Camps de blat! Neus-vells camps de blat. Finalment l’alba, la matinada.